També
coneguda com Algímia de Monesil. Al terme, immers en la Serra d'Espadà, hi ha
abundants masses boscoses d'alzines, sureres i pins, i nombrosos paratges
ideals per a l'esbargiment com ara La Nevera, el pont de l'Alfàndiga, la font
de Donace, la d'Alcodori i moltes més; els pics de la Ràpita (1.105 m ) i
d'Espadà (1.083 m). Per als espeleòlegs hi ha la Cova de l'Estuc, meravella de
la naturalesa, digna de visitar. Amb una profunditat de 20 metres, compta amb
una gran sala d'estalagmites i estalactites, i amb una xicoteta sala anomenada
Sagristia de difícil accessibilitat.
Existeixen indicis de restes de la cultura romana en
una inscripció llatina en el camí que va d'Algímia a L'Alcúdia de Veo, la
traducció de la qual és: “camí privat de Marco Baeblo Severino”. Però la fundació
és àrab i d'aquesta llengua pren el seu nom que significa, “lloc de reunió,
mesquita”. Va ser conquerida per les hostes de Jaume I (1208-1276), després d'una rendició pactada amb els moros,
que incloïa mantenir la població musulmana. El primer senyor fou el duc de Lesa
(o Sessa). Revertida posteriorment a la Corona, el 8 de maig de 1581, la Vall
d'Almonacid fou venuda per Antoni de
Cardona a Donís de Reus, per 33.000
lliures i donada per aquest, el 4 de setembre d'eixe any, a Joana Henríquez, comtessa d'Aranda.
Durant
la revolta dels moriscs a la serra d'Espadà al seu terme tingueren lloc
violentes accions contra els seus pobladors que foren desarmats i obligats a
convertir-se al cristianisme. L'expulsió, el 1609, deixà el lloc despoblat i
als Ximén d'Urrea com a amo de tots
els béns abandonats. En maig de 1610 Pedro
Ximénez d'Urrea, marquès d'Almonesir, signà carta pobla i va repoblar amb
27 famílies procedents de Navarra i de La Pobla d'Arenós. El 1611 ja comptava
amb jurats oficials. Posteriorment, després de diversos canvis de titularitat,
el senyoriu recaigué en la casa de Castel Rodrigo, fins les primeries del segle
XIX en què va obtenir el títol de “municipi lliure”, tot i que amb terme
compartit amb La Vall d'Almonesir, situació que es va mantenir fins el
desdoblament d'ambdós municipis a finals del mateix segle. A l'inici del XX va
sofrir una fort emigració que delmà la seua població tres quartes parts.
L'economia es basa en l'agricultura de l'oliva i
l'ametla, la cirera; l'apicultura i l'artesania de la fusta de lledoner per a
la confecció de gaiatos.
Situat en la vessant occidental de la serra d'Espadà
el seu relleu és muntanyós i esquerp, encara que el municipi es troba en la
vall d'Almonesir. Els carrers estrets i costeruts configuren la típica fesomia
de poble musulmà de muntanya. La part
més exterior de la població fou reconstruïda a principis del segle XVIII,
seguint el model urbanístic de la quadrícula proposat per la Il·lustració.
Quant a monuments:
- Església parroquial de Sant Joan Baptista . Barroca, del XVIII, amb murals apreciables en algunes de les capelles.
- Torre de l'Alfàndiga, pertanyent al sistema defensiu del castell d'Almonesir i que pot ser hostatjaria un xicotet nucli de població en època medieval.
- L'ermita de la Cova Santa .
- Els ponts de l'Alfàndiga sobre el barranc.
Per tancar aquest passeig per l'Algimia farem
referència a la seua gastronomia, basada en els elements naturals de la terra:
caça, carn torrada amb allioli, guisats de porc senglar, embotits i l'olla de
poble. Dolços com el pingano, les coques de figues i nous i las orilletas . A
més a més, s'hi elabora un excel·lent oli d'oliva.
Avís:
En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem
comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la
immediata retirada de les mateixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada