diumenge, 28 de gener de 2018

Coix (El Baix Segura)


El terme municipal depara la possibilitat de practicar el senderisme entre zones d’horta, camp i muntanya, per estar situat al peu de la serra de Callosa, que compta amb La Plana (600 m) i el Sant Bernat com a cims més representatius i amb una rica i variada representació dels animals i les plantes, moltes d’elles autòctones; l’oferta ludicoesportiva es complementa amb la possibilitat de practicar l’espeleologia en la Cova del Gos, que es una de les últimes colònies de quiròpters del País Valencià. Els habitants del lloc viuen en els nuclis de Cox, El Salar i Los Collereros.


El topònim ve del llatí Coxu o Coxum que significaria “tancat”. Al voltant del castell s’han trobat restes de l'Edat del Bronze, iberes i romanes i al paratge conegut com La Hoya també hi ha evidències d’haver estat habitat pels visigots. Tot i això la fundació de Coix és musulmana. Conquistada en 1242 va ser donada al Raís de Crevillent, Aben Hudiel Damoch. En 1244, pel tractat d'Almizra, quedà integrada en el regne de Múrcia. En 1266 davant la insurrecció mudèjar d’aqueix regne Jaume I (1208-1276) va intervenir i va annexionar-la al terme d'Oriola. En 1296 Jaume II (1267-1327) l'ocupa i confirma a Ahmed, senyor de Crevillent la possessió de Coix, cosa que tornaria a succeir dues vegades més en 1298 i 1307. En 1304 per la sentència de Torrellas resta definitivament adscrit al Regne de València i passa a anomenar-se Coix. En 1320, després de la desaparició del senyoriu de Crevillent, Jaume II donà el municipi a Arardo de Mur.Een 1339 el fill d’aquest ho vengué, autoritzat per Pere IV (1319-1387), a la família Vidal. Durant la guerra amb Castella, el 1.368 Jaume Vidal traspassà Coix a Llàtzer Gilabert. En 1450 Joan Ruiz Dàvalos la va comprar als Roca de Togores, va reorganitzar la població musulmana, i va demanar al rei Joan II d'Aragó (1398-1479) permís per a modificar el castell i convertir-lo en un palauet.


 Es va segregar del terme d'Oriola en 1422 però pertanyé a la seua Governació fins 1707. L’expulsió dels moriscs en 1609 i la gran pesta de 1648 va deixar la comarca pràcticament despoblada la qual cosa va obligar a rebre gran quantitat d’emigrants manxecs i murcians que portaren la seua llengua, acabaren amb el català en la zona i canviaren la denominació del poble per la castellana Cox, la qual es va veure reforçada pel Decret de Nova Planta promulgat per Felip V, el Socarrat (1683-1746) amb la desfeta d'Almansa. El XVIII conegué grans transformacions urbanes i agrícoles, la qual cosa comportà un enriquiment que es va veure frenat el segle següent per les guerres i les malalties epidèmiques i que va obligar, per primera vegada, a alguns dels seus habitants a emigrar a buscar-se la vida a Orà o França. El 1822 tornà a ser annexionat a Múrcia i en 1833 va ser adscrit, ja definitivament al País Valencià.


És curiós observar l’activitat de persones i vehicles que de matinada es respira a Coix i que es deu a que una de les primeres activitats econòmiques del poble, que compta amb més de 40 magatzems majoristes, és la venda ambulant en els mercats de les poblacions properes; els problemes de sequera endèmics a la zona han obligat a l’abandó de l'agricultura a favor de la comercialització de fruites i hortalisses ben palesa en la quantitat de magatzems que s’hi ha establert; la indústria, tèxtil i calcer, i la construcció també diuen la seua en la florent economia local.


Del patrimoni històric i monumental parlem tot seguit:
  • Castell de Santa Bàrbara, o d'Ayala. 1466. Successives reformes i la destrucció parcial en la Guerra Civil obligaren a una recent restauració que no inclogué la reconstrucció de les merles i que el donen la seua actual fesomia.
  • Església de sant Joan Baptista. Barroc neoclàssic aixecat entre 1744-1788 sobre la primitiva església, que al seu torn havia estat edificada sobre la mesquita.
  • Santuari de Nostra senyora del Carme. Edificada en 1621 pels Carmelites sobre l’antiga ermita medieval de Nostra senyora de les Virtuts. Alberga tota la imatgeria de la Setmana Santa.
  • El Molí. Situat en el lloc conegut com El Barrio que hauria estat el lloc on s’assentaren els primers pobladors cristians. Actualment allotja el Museu Etnológic.
  • Jardí Glorieta. Ocupa el jardí del que fou convent de Carmelites i conté dos pins centenaris i gran quantitat de palmeres i d’altres espècies.


La cuina, la típica de la comarca però amb personalitat pròpia: arròs amb serranes, arròs amb crosta, arròs del burro i putxero amb pilotes en són una mostra. Tenen renom el forn i la rebosteria locals: tonyes de mantega i escaldades i almoixàvenes, d’origen àrab.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada