El
xicotet terme municipal fa de pont entre la vall del riu Girona i la serra de
Segària en què es poden realitzar excursions senderistes com ara l'ascensió al
cim de la serra, anar a la Font de Ramon, a la Cadireta del Rei Moro o al Racó
Mortins.
L'etimologia del topònim,
que significa quelcom paregut a "alqueria", revela clarament el seu
origen àrab, en la qual època pertanyia a la taifa de Dénia. Al poc de ser
conquistat per Jaume I (1208-1276)
aquest lloc, juntament amb la resta del territori circumdant, fou escenari de
la sublevació musulmana liderada per Al-Azraq
(1208-1276); va pertànyer als Murs, cavallers d‘origen català --després Sapenas--. El
1348 fou venut per Pere IV
(1319-1387) a Mateu Mercer. En 1535
el marquès d'Almúnia, senyor vigent, funda parròquia independent, la qual
posseïa com a annexes Benimeli, Sagra, Negrals i Zeneta (que tots plegats
formaven la subcomarca coneguda popularment com la Rectoria, de què Ràfol era
capital). Fins el 1609 la població era íntegrament morisca, després de
l'expulsió es va fer necessària la repoblació, la qual es va dur a terme en
1610. En 1687 fou convertit en marquesat. El 1693, sota el regnat de Carles II, esclatà l'anomenada Segona
Germania. Les gents del Rectorat van tindre una important intervenció en
aquesta nova Germania i d'El Ràfol va sorgir un dels seus líders indiscutibles,
Francesc Garcia, de qui parlarem més
avall. El primer ajuntament de què hi ha notícia és va constituir l'1 de gener
de 1856.
Econòmicament
hi predomina el sector agrícola (cítrics) i la construcció.
A
banda de escasses restes d'allò que degué ser una xicoteta fortalesa el
patrimoni rafolenc tan sols presenta l'església de Sant Francesc de Paula, del
segle XVIII.
Francesc Garcia fou un
llaurador benestant del Ràfol d'Almúnia i un dels principals caps del moviment
de la segona Germania, junt amb Feliu
Rubio i Bartomeu Pelegrí. A
Vilallonga, dins del Ducat de Gandia, quatre llauradors foren detinguts per
negar-se a partir la collita amb el seu senyor, i aquest fou l'últim detonant
que féu esclatar la revolta armada. L'endemà, un avalot de tres mil homes
prengué la ciutat de Gandia, i sense cap més violència, els quatre detinguts
foren alliberats. L'alliberament, segurament inesperat, encoratjà als rebels a
continuar les mobilitzacions i desplaçar-se cap a València, on demanarien
justícia al virrei. Francesc Garcia va fugir després de la derrota agermanada a
la Batalla de Setla de Nunyes de 1693 i no va ser capturat. (informació extreta
de la Viquipèdia)
Avís:
En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem
comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la
immediata retirada de les mateixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada