La
població es distribueix en dos nuclis: Calles i Alcotas. El terme està regat
pels rius Toixa i Túria i en ell podem trobar la Penya Cortá, tall en la
muntanya d’uns 25 metres d’alçària per 50 d’ample fet, pot ser, per a
l’extracció de pedra per a l’aqüeducte o per evitar salvar-ho amb un túnel. Hi
ha molts paratges que paga la pena visitar com ara Fuente Alta, Fuente Madrid;
Saletas, Hoya Antaño i les coves Santa de Villanueva i del Mangranero. També hi
ha una bona xarxa de camins i senders per conèixer el terme a peu.
S’hi
han trobat restes ceràmiques iberes al paratge conegut com la Pedra del
Verdinal i també al Prat de Llandes, al Puntalito, a la Corchetera, a la
Torrecilla de la Foia de Antany i a la Ombria de la Joana. Dels romans hi ha la
joia arquitectònica de la comarca, l’aqüeducte de Penya Cortà. El poble, de
fundació musulmana, fou conquistat per Jaume
I (1208-1276), el qual va afegir el lloc a la baronia de Xèrica, que ell
mateix havia creat per al seu fill bord Jaume
Pérez. Posteriorment passà a la Corona. En 1369 Alons de Xèrica donà carta pobla. El 1390 formava part del
vescomtat de Xelva, concedit a Pere
Lladró de Vilanova, del qual se segregà el 1602. Com a lloc de moriscs després
l’expulsió de 1609 romangué despoblat i torna a ser afegit a Xelva per a independitzar-se
en 1664. En 1684 va demanar la seua incorporació a la Corona, cosa que
assoliria el 1773.
L’economia
és la pròpia dels pobles d’interior: agricultura de secà i alguna aproximació
al turisme rural.
Arquitectònicament
veurem:
- Aqüeducte romà de Peña Cortá i tot l’entramat necessari per a aquesta obra, túnels, de què ja hem parlat més dalt.
- Pont del barranc de la Cueva del Gato.
- Pont de la rambla d’Alcotas. Molt deteriorat, només conserva u dels cinc o sis arcs que esmenta Madoz(1806-1870).
- Església de la Puríssima Concepció. Amb campanar de 1675.
- Ermita de Santa Quitèria. Edificada, de nova planta, en 1979 ja que l'original presentava importants danys estructurals.
- La Torrecilla, que va ser torre de vigilància.
- La Torre de Castro, d'origen medieval, que va ser totalment destruïda en les guerres carlines.
El
plat més apreciat de la seua cuina és "la ollica", un plat eminentment
serrà, a més de la sèmola de farina i guijas, les farinetes torrades de blat,
les mongetes, els cards amb vinagre i l'embotit casolà. Els dolços típics del
municipi són: mariquitas, malhechos i rollicos d'aiguardent.
Avís:
En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem
comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la
immediata retirada de les mateixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada