Compta
el terme amb llocs d’acampada, diversos brolladors i fins i tot llocs d’oci com
són la Plançoneda, o una sèrie de muntanyes repartides per tot el seu territori
de què destaca el pic Santa Bàrbara, o Pic Pina, lloc des del que es poden
contemplar unes vistes fantàstiques i lloc de trobada de radioaficionats perquè
aquest pic amb 1.405 metres d’altura és el segon més alt de les comarques del
nord per darrere del Penyagolosa. A més hi ha una llegenda que ha anat passant
de pares a fills en què es comenta que un marí perdut al mar va poder arribar a
terra gràcies a què va poder veure el Pic Pina, fet pel que va manar construir
l’actual ermita de Santa Bàrbara al seu cim. A Pina com a la resta de la
comarca es parla castellà.
Des
de la denominació de Pinna de Jahya que li donaven els àrabs a aquest poble
fins a arribar a l’actual nom de Pina de Montalgrao moltes han segut les mans
per què ha passat i moltes les denominacions que ha tingut. Actualment dins del
seu terme municipal es conserva una torre ibera que dóna fe que ja existia en el
segle 3 aC ja existia, així com també l’existència d’un escut àrab que
s’utilitzava en l’època. Segles més tard passaria a formar part de la baronia
de Xèrica encapçalada per un dels fills de Jaume
I (1208-1276). La primera carta pobla coneguda és de 1260, modificada
posteriorment, al voltant de 1363, amb motiu de l’expulsió dels moros. El 4 de
desembre de 1336 Pere de Xèrica,
senyor vigent, deixà Pina sota el domini de Xèrica amb jurisdicció civil i
criminal sobre els cristians del lloc. Durant el segle XV fou possessió dels senyors Sarsuela;
després va pertànyer a la Corona, al comte d’Aranda, i, en 1560, de nou al
patrimoni real com a poble lliure però amb fur de València per renúncia expressa
del poble al d’Aragó. Les guerres carlines, en les quals Pina estigué de part
de don Carles, hi tingueren prou
importància.
L’economia
pinenca es basa en l’agricultura. El més de febrer de 2008 la Generalitat
Valenciana va aprovar la instal·lació d’un parc eòlic.
Quant
al patrimoni podem destacar:
- Ajuntament. Amb dos arcs i amb representació d’un dels seus primers escuts a la façana, així com també el bastó de comandament i les cadires, totes elles amb molts segles d’història.
- Església de Sant Salvador en què es troba gravada el pas dels moros per aquest poble.
- Ermita de la Mare de Déu de Vallada construïda en temps de Jaume I i que actualment es troba en un estat de ruïna però al que els pinochos (gentilici castellà de Pina) acudeixen tots els anys.
- Ermita de la Mare de Déu de Gràcia pròxima al poble i al que acudeixen en festes.
- Ermita de Santa Bàrbara a què es puja per a celebrar Pentecosta i en la que es reparteixen rotlles que són beneïts amb vi per un capellà que puja al poble en aqueixa data tan assenyalada per a tots els pinencs.
- Exposició Fotogràfica Permanent. On s'exposen de manera indefinida fotografies d’avantpassats, llocs i fins i tot altres de diversa índole i que es van actualitzant contínuament sense ànim de lucre.
- Ecomuseu, un lloc on es pot retrocedir en el temps i contemplar de primera mà les ferramentes que els avantpassats d’aquest poble utilitzaven al camp, com eren les seues vestimentes, les seues cases, etc.
- Molí. Lloc on antigament es molia el blat que es generava per part dels veïns del poble. Conserva la maquinària que s’usava i per consegüent el procés que se seguia antany per al seu tractament.
- Forn morú. Amb una llarga tradició: l’ajuntament realitzava subhasta tots els anys per a saber qui s’encarregaria del forn morú durant el següent any mitjançant un procés prou peculiar.
Avís:
En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem
comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la
immediata retirada de les mateixes.
La informació
sobre Pina l’ha aportat Jorge Sembla
Herrero, a qui agraïm la seua amable col·laboració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada