dilluns, 19 de març del 2018

Callosa de Segura (El Baix Segura)



Els habitants de Callosa del Segura, de parla castellana, es reparteixen per els nuclis de població de Callosa, Lo Cartagena, Callosilla, El Cementerio, Los Dolores, Palmeral, San José i Vereda de los Cubos. El terme està dividit en dues zones perfectament diferenciades, la Serra de Callosa, on es pot gaudir de diferents llocs d’esbarjo, com l’ermita de la Pilarica o la cova de l’Ahumada; aquest indret va ser declarat Paratge Natural Municipal el 30 de setembre de 2005; els més agosarats poden coronar els cims de La Plana, San Bernardo o La Cruz de en medio; i l’horta, menys propícia a les excursions però amb l’encant dels barris i masos que s’hi poden trobar passejant. A més, dintre del casc urbà hi ha diversos parcs i jardins com ara la Glorieta o el parc de Sant Roc, entre molts altres.


El topònim podria derivar del grec, amb el significat de "lloc encisador", encara que altra versió, més versemblant, el fa d'origen àrab: Qualyusa, quelcom paregut a "castell en la roca". Ja en els temps d’Abderramà III (891-961) els callosins de Qualyusa, es van revoltar per no pagar imposts a la corona. Va ser conquistada per Jaume I (1208-1276) i durant la guerra de Los Dos Pedros passà a dependre de la Corona de Castella. Més tard va pertànyer, entre altres, al famós guerrer de la Guerra dels Cent anys Bertrand du Guesclin (1314-1380). El 1572 es va separar del terme d'Oriola i Felip III (1578-1621) li va concedir vot en Corts. El 1638 es va convertir en Vila Reial. Durant els segles XVIII i XIX l’oli i el cànem, utilitzat en la fabricació d’espardenyes eren el motor del creixement local. En la revolució de 1868 la partida armada de Santamaria va assolir l'adhesió de la població. El 4 d’abril de 1925 Alfons XIII (1886-1931) va visitar la vila i se li demanà, per aclamació popular, el títol de ciutat, la qual cosa va concedir en l’acte.


És Callosa una ciutat amb una pròspera economia gràcies fonamentalment a la indústria i a la seua feraç horta. La indústria més destacada és la corderia (herència de la tradicional manufactura del cànem) que posa Callosa com a primer productor mundial d’arts de pesca; també assoleix importància el calcer. L’agricultura, de regadiu, ocupa la major part del terreny i els seus productes més reeixits són: la carxofa, el blat, el cotó i els cítrics. La construcció i el comerç prosperen com a conseqüència lògica de la bona marxa de la ciutat.


La població, ubicada al peu de la serra, manté la seua estructura medieval musulmana, conserva diversos casalots nobiliaris i a més a més:
  • Església Arxiprestal de Sant Martí, construïda en el segle XVI en estil renaixentista conserva, però, elements del gòtic. És un dels temples més notables de les comarques del sud.
  • Santuari de Sant Roc. Construïda en estil colonial entre 1579-1798. Balconada panoràmica sobre la Vega del Segura.
  • Castell de Segura. Conegut com El Castillico. D’època califal, documentat ja en 924 quan la rebel·lió d’Al Saij-Al Aslami. És el castell més antic de la zona. Es conserva una xicoteta part del que fou un enorme recinte que fou restaurada en 1980 amb força dificultats per la inaccessibilitat del lloc.
  • Ermites del Rosario, de la Virgen de los Dolores, de la Pilarica i de San Jordi.
  • Real Pòsit. De 1740 antic magatzem comunal de gra.
  • Capella dels Franciscans.
  • Casa del Pessebrista.
  • Antic escorxador municipal. Aixecat en 1929, avui Museu d'Història de la Ciutat. El qual alberga el Museu Arqueològic "Antonio Ballester Ruiz"; el Museu Etnològic del Cañamo y de la Huerta; el Museu de la Setmana Santa i el Museu de les Festes.

Per sant Roc hi ha Moros i Cristians i la tradició de "subir el farolico de Venancio"; la Setmana Santa Callosina és important i el dimecres que parteix la Quaresma per la meitat hi ha la festa de "partir la Vieja" en què ninots de cartró són vestits i exposats a les portes de les cases. També abasten notorietat les festes de l’horta.


La gastronomia aprofita els productes de la terra, arròs amb crosta, putxero amb pilotes, olla gitana precedeixen a les llepolies autòctones: pastissos de glòria, almoixàvenes, mantecàs, escaldás o relentás.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada