dijous, 28 de juny de 2018

Xarafull (La Vall d'Aiora-Cofrents)



A Xarafull es parla un peculiar castellà de transició farcit de catalanismes i aragonesismes propis de les terres frontereres. El seu terme s'escampa pel sector central de la vall a la ribera esquerra del riu Cantaban, que creua el terme de sud a nord i rep les aigües del barranc d'Espadella.
El relleu és esquerp i accidentat amb altures que superen els 900 metres com , per exemple: el Castillico (1.067 m), la mola de Juey (1.066 m), la mola del Puntal de la Cruz (961 m), Majada Hueca (876 m) i Alcola (886 m) al massís del Caroig. Xarafull és rica en aigües, així hi trobem els pous de la Juana, La Canyada i Jabonero i un bon grapat de fonts de què esmentarem, per citar-ne algunes, la Bella, la del Tobarro, del Ral, del Piojo, del Peral, de la Bocina, de la Carrasca, de la Figuera, de la Marfala...


Les primeres restes de població són les iberes del Castillico. El castell i la vila són d'origen musulmà, els quals l'anomenaren Al-Sarafa, ("lloc elevat"). Fou conquistada per Jaume I (1208-1276) i entregada al rei de Castella, amb el nom de Sarazull, en virtut del tractat d'Almizra. El 1281 va retornar al Regne de València. L'Infant Sanxo tornà el castell a la Corona el 1319. El 1328 ostentava el senyoriu l'almirall Bernat Sarrià (1266-1305). Martí I l'Humà (1356-1410) va donar-la a Alfons Cornell, el seu primer senyor territorial. En l'any 1364, Xarafull i altres pobles de la Vall van ser donats per Pere IV (1319-1387) al seu cosí Alfons d'Aragó i Foix, comte de Ribagorça, el qual rebria, més tard, els títols de Marquès de Villena (1367) i Duc de Gandia. A la seua parròquia, que fou l'única de la Vall que va dependre de la diòcesi de València fins 1535, van pertànyer Zarra, Teresa, Xalans i Cofrents, que se segregaren aqueix any com a rectories de moriscs. Durant les Germanies, Xarafull, fou antiagermanats, la qual cosa li valgué represàlies, per part d'aquests. Romangué despoblada després de l'expulsió morisca i el 1646 no passava de 85 cases. En 1854 es va declarar una epidèmia de còlera que es va estendre arreu de les comarques properes. En 1864 una sèrie de temporals de pluja causaren greus destrosses en camps i molins. En 1874 durant les guerres carlines la partida de Santes assaltà la vila.


El lledoner és una planta, el nom de la qual deriva de l'àrab "al mays". És un arbre de grans dimensions amb fruits comestibles de color negrós i amb sabor àcid i agradable, reben el nom de lledons, tot i que a Xarafull (La Vall d'Aiora-Cofrents) en diuen "lidrones". La seva fusta, a més de ser bastant lleugera, és dura i resistent, característica que la fa idònia per a l'elaboració de forques i gaiatos. La introducció a Xarafull fou cosa dels moros, però l'explotació a nivell industrial començà en la primera meitat del XIX. A mitjan segle XX unes trenta famílies s'hi dedicaven a l'ofici. Amb la industrialització i l'emigració a les grans ciutats es produeix un abandonament massiu de l'ofici, que fa que en l'actualitat solament unes poques famílies que conserven la tradició artesana.


Les restes d'un castell àrab presideixen el poble, de carrers també moros: rosts, torts i estrets que contenen com a edific més important l'església de santa Caterina, de 1689.

La gastronomia local, de marcat caire castellà i pròpia d'aquestes contrades fredes, ens ofereix plats com el calducho , farinetes de matança i gaspatxos. Els dolços més característics són toñas i grullos.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada