La Vall de Gallinera (La Marina Alta)

Benissivà

Vall allargassada solcada pel riu Gallinera, que naix al municipi, el qual està composat pels nuclis de Benirrama, Benialí, on està l’Ajuntament; Benissivà, Benitaia, La Carroja, Alpatró, Llombai (avui, despoblat) y Benissili. Gràcies a les abundants pluges, canalitzades per un munt de barrancs, el paisatge és encisador de tan verd. Les altures més importants són L'Almiserà (757 m), el Penyol Gros (854 m) i la muntanya del Xarpolar (900 m.).Un altre atractiu del terreny són les més de trenta fonts amb excel·lents aigües. Hi ha també nombroses pintures rupestres. Una ruta, perfectament senyalitzada i adequada, permet, al llarg de 16 km visitar els vuit pobles que componen la vall.

Benirrama

Ja en el Paleolític Mitjà en trobem (Cova d’en Pardo, Cova de l’Àliga) els primers indicis de població. Del Bronze tenim record en el poblat de la Foradà, el castell d’Alpatró o la Cova de de les Llànties, entre d’altres. El poblat ibèric del Xarpolar ––descobert en 1928 per Ferran Poncell–– és el millor, però no l’únic vestigi d’aquells pobladors. Dels romans ben poca cosa roman; no així dels moros, dels que hi ha notícia des del segle X, quan fundaren diversos llogarets, la majoria dels quals ja han desaparegut i dels quals romanen Benissivà, Benitaia i Benialí. D’aquesta època la peça més important que es conserva és la làpida sepulcral d'Alpatró. Rere la conquesta per les tropes cristianes, hom convertí en nucli de resistència del cabdill musulmà Al Azraq (1208-1276). El senyoriu va ser propietat de l'infant Pere d'Aragó, fill de Jaume II (1267-1327), i més tard passà al ducat de Gandia. Demarcació de moriscs, comptava amb 400 llars el 1609, que participaren en les revoltes motivades a causa de la seua expulsió. En 1611 se signa a Benialí carta pobla per a 78 famílies mallorquines, l’empremta de les quals encara es conserva en costums com ara la fabricació de tot tipus d'embotits i molts modismes de la parla pròpia d'aquells. En 1937, en el decurs de la guerra de 1936-1939, va emetre’s a la vall paper moneda. Des de 1960 l’emigració ha minvat progressivament la població.

Alboraig (La Foia de Bunyol)

El municipi d'Alboraig, on es parla castellà, està situat en la marge dreta del riu Bunyol, sobre el cim d'un xicotet turó, a 304 metres sobre el nivell de la mar, al que circumden dos barrancs. La superfície està trencada pels rius Bunyol i Magre, nombrosos barrancs i torrents i no posseeix elevacions notables. La part de major altitud és una estreta i allargada faixa de terreny que arriba fins la Serra de Dosaigües. Al costat de la xarxa de senderes rurals, en el terme d'Alboraig trobem infinitat de fonts, així com bells paratges naturals com el popularment conegut com la Vall Feliç. També destaquen altres com el parc de Sant Jaume, el Lloc del Miracle, el Molí de la Llum i el Centre d'Educació Ambiental (ACTIO). El terme municipal posseeix diverses zones molt riques en restes arqueològiques d'èpoques romana i àrab. Com exemples d'aquests llocs es poden citar els del Prat del Ball o el Regajo.

Tibi (L'Alcoià)

Al terme, regat pel riu Verd o Montnegre, es troba l'embassament més antic d'Europa, de què parlem més avall. Altres indrets dignes d'esment en el terme tiber són els monts Maigmó,Raxil i Penya Roja.

La població i el castell són d'origen musulmà. Després de la conquesta cristiana fou donada a Sanxo de Lienda, cavaller Navarrés que va lluitar junt a Jaume I (1208-1276). A partir del segle XIV va ser incorporada a la baronia de Castalla, ocupada per Ramon Vilanova i Lladró des que Pere II de València (1319-1387) li la va adjudicar el 1362. En 1580, a proposta de dos veïns de Mutxamel, es va començar la construcció del pantà de Tibi baix la direcció de Joan Batista Antonelli (1527-1588). Després de diverses vicissituds s’inaugurà en 1594.

La qual cosa el converteix en el més antic d’Europa. En 1697 sofrí una important trencadura que no va permetre la seua posada de nou en marxa fins 1738. El 1941 es va obrir un nou túnel de desguàs a la roca del vessant dreta, al nivell de la llera. Emplaçat entre el Mos del Bou i La Cresta, dos imponents massissos de pedra, ocupa, també, part del municipi de Xixona. La seua alçària (més de quaranta metres) proporciona una caiguda espectacular.

A hores d’ara la seua capacitat inicial es veu molt minvada pels dipòsits dels al·luvions. Ha estat declarat Bé d'Interès Cultural amb la categoria de Monument per la Direcció General de Patrimoni Cultural el 26 d’abril de 1994. Durant la guerra de Successió fou partidària de la casa de Borbó, la qual cosa li valdria el privilegi de ser anomenada vila en l'any 1705.

Els seus habitants viuen de l'agricultura: ametla. olivera i vinya; de la indústria: joguets i matriceria, i de l'artesania de l'espart: espardenyes, cabassos, etc.

Del seu patrimoni citem:

• El castell. Segle X. En estat de ruïna.
• Església de Santa Maria Magdalena. Segle XVIII.
• Santuari de Maria Magdalena.

De la seua gastronomia destaquem: el gaspatxo tiber, les llegums amb penques, els caragols i els minxos.

Més informació sobre Tibi: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Vinaròs (El Baix Maestrat)

Compta el terme amb bones platges, però la major part del terreny es troba conreat.

Els orígens de Vinaròs cal buscar-los en els jaciments ibers del Perengil i, sobre tot, en els del Puig de la Misericòrdia datat a finals del segle VI o començaments del V aC, amb abundants troballes arqueològiques, que després convertiren els moros en una alqueria dependent del castell de Peníscola, anomenada Bynalaros o Beni-Al-Aros, i que amb el pas del temps cresqué fins arribar a l'actual casc urbà. El 1233 Jaume I (1208-1276)es va apropiar del territori, i el 1241 l'alqueria fou donada a Raimon d'Alo, Grinyó Ballester i a altres cinquanta pobladors per a la seua repoblació amb carta pobla, a fur de Saragossa, amb amplis privilegis. El 1294 passà, formant encara part del castell de Peníscola, a l'orde del Temple; posteriorment, el 1319, quan la ciutat ja estava fortificada, s'incorporà a l'orde de Montesa, formant comanda amb Benicarló. En 1359 arribà la independència municipal. Els dies més gloriosos del segle XV van ser els que la vila albergà el Parlament de Dins, durant el contenciós de Casp. Malgrat tot, aquest parlament havia estat precedit a Vinaròs pel de Fora, que tenia al seu cap la família Centelles, partidaris de Ferran d'Antequera (1380-1416).