Les Fonts d'Aióder (L'Alt Millars)

El municipi, de parla castellana, també conegut com Fontes, està enclavat en les vessants septentrionals de la serra d’Espadà i, per tant, és força muntanyós, la qual cosa ha comportat un tradicional aïllament. Hi existeix una bona xarxa de camins rurals i, àdhuc, un sender que travessa gran part del terme i que fan del municipi un bon lloc per a senderistes i cicloturistes. Els paratges més recomanables són La Masadica, amb el seu monumental llentiscle, de més 200 anys d'edat; la rambla d'Aiòder o riu Chico, amb espais on prendre el bany; fonts de la Paciència, la del Canyar, amb piscina natural; la dels Chorricos, amb suposades propietats curatives; la Masá; la Jarica, la del Cura o la del Zuro, al costat del Pou Negre, també conegut com "sense sòl" per la seua profunditat d'uns tres metres; a més està la font del Riu que canalitza l'aigua per a l'ús del poble. Hi ha les coves de Juan Lentejas, amb abundants mostres d'epoca islàmica; la de Peñalta, per a espeleòlegs avesats i ben equipats; la de Zailes, també per a espeleòlegs experimentats, la de Caminejos, que en èpoques pretèrites va servir d'habitatge i refugi, i el conjunt de coves, pot ser islàmiques, de Peñacasicas. A més compta amb varis pous com, per exemple,  l'Azul, de difícil accés; el de la Cantarera i l'Olla; junt a un antic molí de blat citat en la carta pobla de 1611; el Perejil, amb zona de bany, i el de la Jarica.

Encara que no es descarta poblament anterior, les primeres evidències remeten a una fundació àrab i concretament al governador almohade de València Abú Zeyt (¿?-1269)que, fins i tot desprès d'haver estat destronat per Zayyan Ben Mardanis continuà sent senyor del lloc; després de convertir-se al cristianisme va cedir-la, el 22 d'abril de 1236, juntament amb totes les seues possessions al bisbe de Sogorb. Posteriorment va restar integrada en la baronia d’Aióder. Després de l'expulsió dels moriscs, en 1609, va ser repoblada, a Furs de València, pel senyor de la baronia, Cristòfol de Funes, el 17 de setembre de 1611, amb 5 famílies de Godella. L'últim senyor fou Miquel de Saavedra, baró d'Albalat, Segart i Sogorb. La població augmentà significativament durant el XVIII i primera meitat del XX, però a partir d'aleshores l'emigració no ha deixat d'induir la tendència a la baixa. En 1989 un despreniment de roques en Peñacasicas deixà el poble incomunicat durant 6 mesos. El 4 de juliol de 2000 el terme va ser devastat per un paorós incendi.

Al poble s'ha trobat una necròpoli àrab i la resta del patrimoni consisteix en:

• Església de Sant Roc. Segles XVII i XVIII, estil barroc, molt danyada durant la Guerra Civil i restaurada amb poc de gust.
• El Cub. Estructura de forma quadrangular construïda en el segle XIV i utilitzada com trull per a l'elaboració del vi.
• Diversos peirons.
• Les Eres. Murs de maçoneria d'origen musulmà, altres amb ceràmica medieval i les més recents, els pallars, del segle XVIII.
• Molí de blat. Esmentat en la carta pobla de 1611, tot i que s'ignora la seua data exacta de construcció, encara que sembla ser d'època morisca.

Acabem parlant dels menjars, els més típics dels quals són: bollos de migas, higas albardás, congretes i la fridura.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.