dissabte, 11 de novembre de 2017

Bolbait (La Canal de Navarrés)


Per ser un lloc fronterer la parla és un dialecte de transició que s'inclina vers l’àmbit del castellà. El seu terme municipal és travessat pel riu Sellent el qual depara llocs d’esbargiment com el del pont vell, el del Puente Piedra, amb llac apte per al bany; el Gorg Cadena, amb cova d’interès arqueològic. També s’hi poden realitzar marxes a peu o amb bicicleta al paratge de l'Ermita de santa Bàrbara, al Corral de Bru, la canyada Alcaire, els senders de Pino Perico i de la canyada de Chichi Juan amb interessant flora endògena i abundància de fonts. Els muntanyencs poden gaudir del seu esport en les Lomas Fanecas.


Existeixen referències d’haver estat poblat en èpoques prehistòriques i també pels ibers. Però la fundació del lloc és musulmana; ells li donaren el nom d’Albait que significa alqueria o caseriu. La conquesta tingué lloc en 1244 i el poble va mantenir la seua població àrab. Aquests, al comandament d’Azadrach s’aixecaren contra Jaume I (1208-1276), qui va derrotar-los i, després d’expulsar-los, va repoblar Bolbait amb moros fidels procedents d’altres contrades. Pasqual Maçana, en maig de 1394, assolí el senyoriu del lloc. En 1443 passà a mans de Joan Marradés amb categoria de baronia. En 1535 s’independitzà de la parròquia de Xella. Fou lloc de moriscs –el 1609 hi habitaven 210 famílies– i després de la seua expulsió va quedar despoblat. Es va repoblar amb carta pobla del 1612 amb 16 famílies procedents d’altres llocs. Durant aquest segle els senyors feudals van ser els Cabanyelles i els Pardo de la Costa, barons d'Alaquàs; posteriorment passà a mans dels Fernàndez de Còrdova, comtes de Priego, els Lanti della Rovera i, finalment, als Manfredi.


Bolbait viu dels productes que dóna la terra. Així, de la ramaderia obté bons embotits i formatges frescos, elaborats artesanalment. La gran varietat de plantes aromàtiques i medicinals afavoreixen la producció d’excel·lent mel i el comerç biològic de les mateixes, per ser utilitzades en farmàcia i cosmètica. També s’hi produeix oli d’oliva.


Si busquem patrimoni arquitectònic podem trobar-ho al llarg dels seus carrers estrets i retorts, a l'estil àrab:
  • Església de sant Francesc de Paula. Construïda en 1521 i reconstruïda, en estil barroc, en 1780.
  • Ermita de santa Bàrbara.
  • Castell. Quedà arruïnat ja en època àrab. Nogensmenys, en el segle XVI els senyors de Pardo Costa hi construïren la seua casa palau. Restaurat recentment, part d'ell és un habitatge particular.
  • Safareig. Perfectament restaurat.
  • Edifici de l'Ajuntament.
  • Assecadors de tabac. Conjunt de 6 edificis de propietat particular aixecats en les dècades dels 50-60 del segle XX.


A l’hora dels menjars aquests són els propis de llocs de muntanya i clima fred: olla en pilotes, arròs de núvia, arròs en herbes, arròs caldós, paella negra amb carxofes, cazolica en pencas, els inevitables gaspatxos i gachamiga, tortes farcides de tota mena de productes: llonganissa, pebrot, cansalada etc. I si parlem de llepolies trobarem pastissos de cacahuet i de moniato, torticas abiscochás, cristinas i rosegons, entre d’altres.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada