dimecres, 1 de novembre de 2017

Monòver (Les Valls del Vinalopó)

El seu extens terme, escampat per les serres del Reclot, Les Llometes, La Pedrera, La Solana, la Safra i L'Ombria compta amb algunes altures que superen els mil metres i propicia la pràctica del senderisme, la bicicleta de muntanya i, fins i tot, de les passejades a cavall. Un dels paratges més apreciats és el Paratge Natural Municipal Muntanya Vedat, que va ser declarat l'any 2007 com a tal.  La població es distribueix en diferents nuclis com ara Monòver, Canyades de Don Giro, Cases del Senyor, Xinorlet , Fondo i La Romaneta.


Els jaciments arqueològics de la Serra la Vella, amb la presència de restes humanes, de l'Calafuig i les Llometes, el Cerro de los Molinos, la cova sepulcral de la Romaneta o les restes del poblat en altura de la Serra de la Zafra, mostren l'existència d'assentaments de població des l'època eneolítica. Dels romans, a més a més d'una teoria sobre el topònim del poble que diu que prové del llatí Mons Novar “mont nou” hi ha les restes d'una necròpoli i el jaciment del Manyar que ha tret a la llum les restes d'una vila romana que mostra l'existència d'una explotació rural de gran extensió perfectament definida; altra teoria sobre el topònim, aquesta sembla que més apropiada, diu que ve de l'arab manowar , “florit”. Precisament àrab és l'origen de l'actual població.


Mitjançant el tractat d'Almizra romangué inclosa en la zona de conquesta castellana. Davant l’avalot sarraí que tingué lloc el 1261, Alfons X el Savi (1221-1284), es va veure obligat a sol·licitar l'ajuda de son sogre Jaume I el Conqueridor (1208-1276), el qual va recuperar el lloc per al monarca castellà. Durant el regnat de Jaume II (1267-1327) hi va tenir lloc un arbitri que rectificava les fronteres i que va acabar amb la inclusió de Monòver en terres valencianes. L'any 1328 Alfons III (1265-1291) donà la vila a Gonçal Garcia, que era son conseller i persona de confiança; la seua família ostentà el senyoriu fins que fou venut a Pere Maça de Liçana, el 1471. Fadric de Portugal i Margarida de Borja, princesa de Mélito i duquessa de Pastrana eren els propietaris a finals del XVI. En 1609, a causa de l'expulsió morisca, perdé la totalitat de la població, que ascendia a 45 famílies morisques, les quals depenien de la vall d'Elda, per la qual cosa en 1611 Ana de Portugal, vigent senyora del lloc, donà carta pobla a diferents pobladors provinents de llocs propers; posteriorment el senyoriu passarà al ducat d'Híjar, que havia aglutinat el de Pastrana.


Durant la guerra de Successió estigué al costat del d'Anjou, la qual cosa li va ser recompensada, en 1705, amb el títol de Villa Muy Noble Fiel y Leal. El creixement del XVIII hi fou espectacular demogràficament i econòmica com ho demostra els més de 200 telers que comptabilitza Madoz (1806-1870) en 1790. El XIX el ferrocarril i els vins, que s'exportaven a EUA, França, Alemanya, Rússia, Dinamarca, Suècia i Noruega van ser la base del desenvolupament local. En 1883 s'instal·la per primera vegada la Fira, amb l'objecte d'afavorir l'agricultura, la indústria i el comerç de la localitat. El segle XX s'inicia amb la concessió del títol de Ciutat, atorgat per la reina regent Maria Cristina el 24 d'abril de 1900 En 1901 obtingué el títol de ciutat, atorgat per la reina regent, Maria Cristina (1858-1929). L'epidèmia de fil·loxera de 1904 obligà la burgesia a diversificar els seus guanys i així va nàixer una indústria que abans de 1920 ja comptava amb fàbriques de sabó, farina, calcer i marbre; la segona meitat del XX fou la de la consolidació industrial sobre tot en el sector sabater.

Durant la Guerra Civil (1938) es va construir, a la pedania, del Fondó un aeròdrom militar des que el Govern de la II República, amb el seu president Juan Negrín (1892-1956) al capdavant, va partir vers l'exili; també ací embarcaren reconeguts personatges republicans com ara Dolors Ibàrruri 'La Pasionària'(1895-1989) o el poeta Rafael Alberti (1902-1999).


El calcer i la marroquineria, amb una important indústria de transformació de productes agraris (vins amb D.O. Alacant, sense oblidar l'exclusiu Fondillón, i fruits secs) constitueixen la base d'una rica economia. En les pedreres de la Cavarassa s'extrau el marbre roig “Alacant”. En el pla artesanal citarem el treball del vímet, joguines, cistelles i mobles de jardí; l'única escola de l'Estat de boixets i un dels pocs artesans que encara fabriquen barrils en la península.


La ciutat s'assenta al vessant d'una muntanya i els seus carrers conserven memòria de la seua història, especialment en la gran quantitat d'edificis del XVIII. Dignes d'esment són:
  • Ermita de santa Bàrbara. Monument Historicoartístic des de 1983. Aixecada en 1799 sobre una més antiga.
  • Convent de Caputxins. Acabat de construir l'11 d'octubre de 1756 en estil barroc. Fou exclaustrat en 1835 i cedit a l'ajuntament en 1841 per decret d'Espartero (1793-1879).
  • Església de Sant Joan Baptista. Barroca, de 1751. Conserva, entre altres obres d'art, un important orgue del XVIII.
  • Torre del Rellotge. Construïda en 1748 pel mestre alacantí Tomàs Terol, allotja el rellotge de la ciutat i les seues campanes. Abasta 18 metres d´alçada, és de planta quadrada i consta de quatre cossos. 
  • Ajuntament. 1845.
  • Castell de Monòver. Almohade, segles XII-XIII. S'hi conserven escasses deixalles i està en estat d'abandó.
  • Església de la Mare de Déu del Remei, de Cases del Senyor.
  • Casa Museu Azorín. Fou residència de la família Martínez Ruiz des de 1876. Actualment és propietat d'una entitat bancària i allotja diversos estris i la biblioteca de l'escriptor.
  • Museu d'Arts i Oficis Monovers. Museu etnològic de propietat particular.
  • Museu Urbà d'Art al Carrer (MUAC). Creat per iniciativa popular, dins del marc dels pressuposts participatius, en 2016. El seu acrònim juga també amb l'onomatopeia del bes.
  • Teatre Principal. Construït en 1857. Després de diverses vicissituds fou adquirit per l'Ajuntament en 1988 i rehabilitat per a tornar a ser inaugurat amb el seu destí inicial en 2002.
  • Societat Cultural Casino de Monòver. Es va crear per fusió de les societats "Casino del Teatre" i "Cercle Agrícola" l'any 1880.
  • Diverses cases amb interès arquitectònic com ara la Casa Consistorial (s XIX), la Societat Cultural Casino de Monòver (1880), la Casa de Las Bolas i la Casa dels Tortosa (ambdues del XX) o la Llar del Pensionista, restaurada per a aquest ús.
  • Refugi antiaeri de la Guerra Civil. Únic que es conserva dels 4 o 5 que es poden documentar. Està situat dintre de la població.
  • Plaça de bous. 1911. Durant la Guerra Civil fou utilitzada com a cap de concentració franquista i pràcticament destruïda. Actualment és de propietat municipal després d'haver estat remodelada totalment. Es va reinaugurar el 9 de setembre del 2002.

Aquests són els plats més típics: gaspatxo, fasegures , arròs amb conill, caragols, alls, gatxamiga i olleta de Sant Antoni.


El fill més conegut de la ciutat és l'escriptor José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut pel seu pseudònim Azorín. Va nàixer a Monòver el 8 de juny de 1873. Dedicat principalment al periodisme i al gènere de la novel·la, assagista, dramaturg i un dels crítics literaris més importants de la seua època, la seua obra literària és enterament en castellà. Habitualment se'l situa dins del grup conegut com a Generació del 98 o, segons les tendències d'historiografia literària més modernes, dins del Modernisme. En 1928 fou nomenat acadèmic de la llengua. Va morir-se a Madrid en 1967.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada