El
Parc Natural de l’Albufera, amb unes 27.538 Ha. de superfície (20.882 continental + 6.656 marina),
afecta les poblacions de València, Alfafar, Albalat de la
Ribera, Algemesi,
Beniparrell,
Massanassa,
Catarroja,
Albal, Silla, Sollana, Sueca, Sedavi i Cullera.
El llac, pròpiament dit, però pertany
per sencer al municipi de València, que va comprar-lo, junt a la Devesa, en
1927 per 1.062.840,40 pessetes. La superfície, en època romana, ultrapassava
les 30.000 hectàrees però l'acumulació causada pels aportaments i, sobre tot,
la sobreexplotació agrícola (sobre tot d'arròs) l'ha deixat en les actuals
2.800.
El topònim prové de l’àrab al Buhera que significa llac o mar
xicoteta. Precisament dels musulmans és la primera regulació de les aigües de
l'Albufera. Ja en època cristiana, va ser Jaume
I (1208-1276) el primer senyor del llac i el que ordenà l'aprofitament dels
seus recursos a canvi de la donació al monarca de la cinquena part dels guanys.
En la guerra de Successió se li concediren els títols de Marquesa de Cullera i
Senyora de l’Albufera a Esperança Ramos,
mare del general austriacista Joan
Baptiste Basset (1654-1725); amb la desfeta dels partidaris de l'arxiduc aquests
privilegis passaren a la persona de Cristòfol
de Moscoso, comte de las Torres. En 1761, Carles III (1716-1788) la incorporà a la Corona i dictà les Reials
Ordenances del Llac de l’Albufera. Carles
IV (1748-1819) li va concedir el senyoriu a Godoy (1767-1851) però aquesta concessió li fou confiscada per Ferran VII (1784-1833) el qual retornà
el llac al Patrimoni Reial. Amb l'ocupació francesa en la guerra de la
Independència es va nomenar al mariscal Suchet
(1770-1826) Duc de l’Albufera, la qual cosa li valdria el malnom popular de
duc de les fotges i general de l’Albufera. En tornar de l'exili, Ferran VII
tornà a incorporar-lo a la Corona. Isabel
II (1830-1904) el va cedir a l'Estat i, finalment, acabà venent-li-ho, com ja
hem comentat, a l'Ajuntament de València.
