Es tracta d’una funció
teatral amb titelles de les denominades de peu i vareta que es representa cada
any des de finals de novembre fins l’arribada del Nadal al Teatre Principal.
L’argument incorpora les tradicions nadalenques i també costums de l’Alcoi
d’antany, com ara, corregudes de bous, els Moros i Cristians i d’altres.
La barreja de
personatges, també molt eclèctica, va des del propi protagonista, Tirisiti, un
tipus de mal caràcter que es fica en tot i en tots (aquest personatge necessita
de més d’una titella ja que canvia constantment d’indumentària). Tereseta, la
seua dona, que està embolicada amb el rector i que disfruta fent-li males
passades Tirisiti, que és avisat pel públic cada vegada que ella li prepara una
malifeta. La Sagrada Família que vaga per Alcoi en busca de refugi i ningú vol
donar-li’l, ni tan sols Tirisiti, que és l’amo de la venda.
L’Agüelo, vell
remugador, que és un dels que més fa riure els menuts pels seus crits i moviments
nerviosos. El sereno, que compleix la seua funció donant l’hora en tot moment,
tot i que quasi mai les seues informacions són massa exactes. El narrador,
normalment interpretat per una dona, que, fora d’escena, s’ha d’esforçar en fer
entendre els textos, no sempre de fàcil comprensió, al temps que imita el
parlar dels alcoians castellanoparlants exagerant la pronunciació d’aquests. Els
Moros i Cristians que, acudint a la cridada dels Festers interpreten un
pasdoble memorable. El rector, el sagristà, el Jesuset, Clásico ––torer alcoià––,
els Reis Mags, sant Jordi, els pastorets. En fi, un fum de personatges que
composen una de les ofertes més atractives del nadal valencià.
La representació
comença amb una veu en off que
introdueix la part sacra amb el contingut clàssic de qualsevol betlem: Sagrada
Família, Reis, Herodes, etc. A continuació comença la part més lúdica amb
l’eixida del bou al qual intenta torejar el torer Clàsico i que acaba enganxant
Tirisiti dins de sa casa, els Moros i Cristians, la Missa, amb l’agüelo pegant
pals a Tirisiti i al sagristà; el rector tocant-li el cul a les xiquetes, la
Tereseta, embolicant-se amb el capellà; el sereno establint un diàleg amb els
xiquets al voltant de l’hora; el públic cantant: “el sereno s’ha perdut en la
Font de la Salut”, l’aparició de Sant Jordi... Fins que arriba l’acte final en
què Tirisiti s’apuja a un globus per a anar-se’n a la Lluna i que culmina amb
l’esclafit del globus que cau a terra entre el deliri dels espectadors.
Tot plegat, el
Betlem de Tirisiti suposa una manifestació històrica i antropològica única al
País Valencià i, pot ser, de tot l’estat. Compta amb l’Alta Distinció de la
Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural i va ser declarat Bé Immaterial
d’Interès Cultural el 26 de novembre de 2002.
