dimarts, 29 de maig de 2018

Crevillent (El Baix Vinalopó)



Els crevillentins viuen repartits pels diferents nuclis de població del terme: Crevillent, El Realengo, El Barri de l'Estació, Las Casicas, El Racó dels Pablos, El Barranc de Sant Gaietà i Sant Felip Neri, únic nucli poblacional de la comarca on es parla castellà-murcià. El terme està cobert pel llentiscle, coscoll, quelcom de pi, espart i margalló. Hi ha paratges dignes d'esment com ara el Parc de muntanya Sant Gaietà, al peu del cim homònim ( 817 m d'altitud) o la Llacuna del Fondo.


El topònim Crevillent vindria de (Fundus) Caruillianus, és a dir, "propietat d'en Carvili". La qual cosa donaria versemblança a la teoria que l'origen del poble fóra una xicoteta vil·la romana edificada al peu del pas de l'antiga Via Augusta. Abundants troballes, però, testimonien el pas de diferents cultures: Calcolític (Les Moreres), Paleolític Superior (La Ratlla del Bubo), ibers (La Penya Negra), i romans (La Canyada Joana –amb un excel·lent grau de conservació-- i part alta del terme municipal). Els musulmans l'anomenaren Qirbilyân i foren els fundadors de l'actual Crevillent; durant la dominació àrab fou una important població integrada en el Regne de Múrcia.


Els cristians castellans la conquistaren en 1244 segons allò pactat en el tractat d'Almizra i feren una repoblació força feble, ja que el poder, fins 1318 continuà sota un rais o cabdill moro. Amb la revolta dels musulmans castellans del 1264 es produí la intervenció militar de Jaume I (1208-1276). El 1304, amb la sentència arbitral de Torrelles, passà, juntament amb tota la zona del Baix Segura, a formar part de la Corona d'Aragó, però fou el 1308 quan Jaume I promulgà la incorporació formal d'aqueixes terres al Regne de València. Fins el 1324 fou senyoriu de l'Infant Pere. 


El 1439 fou venut a Bernat Requesens. Després del matrimoni d'Isabel de Castella (1451-1506) i Ferran d'Aragó (1452-1516) passà al senyoriu dels Gutiérrez de Càrdenas. La pèrdua dels drets de reialenc d'aquesta vila provocà que els seus habitants s'oposaran violentament a llur nou senyor; el qual solament pogué exercir els seus drets a partir del 1481, i els seus descendents continuaren el senyoriu. En 1521, durant les Germanies, la població es va esvalotar contra el senyor vigent, Dídac de Càrdenas. En els primers anys del segle XVII, la seua població la formaven un total de 400 famílies, de les quals la majoria n'eren de moriscs; així, amb l'expulsió d'aquests el 1609, la població es va veure reduïda a la tercera part. Durant la guerra de Successió (1705) va prendre partit pel Borbó el qual en agraïment li va atorgar el títol de vila.


De l'artesania de l'espart i el junc que proliferava en els segles XIX i XX ha esdevingut la principal activitat econòmica crevillentina: la indústria de la catifa, de què n'hi ha un munt de fàbriques i de la qual es principal productor a nivell de tot l'Estat i exportador arreu del món. Altres sectors amb certa importància són el del calcer, la construcció, la fusta el metall i l‘alimentació. L'agricultura, fonamental en segles passatas, manté una presència residual: ametllers, cítrics, vinya, figueres, magraners i hortalisses.


El nucli urbà, als peus de la serra homònima, mostra trames urbanes molt diferenciades, per una banda el modern Crevillent d'edificis actuals i d'altra dos nuclis històrics:

Les típiques coves-habitatge. Nascudes en el XVIII; a causa de la falta de terreny per créixer la gent començà a perforar els vessants dels barrancs creant coves artificials utilitzades com a habitatge, la qual cosa amb el temps s'ha convertit en un tipus d'hàbitat molt popular. Cavanilles (1745-1804) parla ja d'unes 500, mentre que en la dècada dels setanta del segle passat, s'hi censaven al voltant de 900.


Casc antic o barri de la Moreria, de marcat caràcter musulmà, laberíntic i tortuós recorregut en què es troben la major part dels edificis rellevants de la vila, dels quals donem relació tot seguit:
  • Església de la Mare de Déu de Betlem. Del segle XVII. En la seua cripta alberga el Museu Benlliure, que compta, entre d'altres obres, amb set passos processionals de la Setmana Santa encarregats per la família Magro a l'escultor.
  • El Castell Vell. De probable origen musulmà. Totalment arruïnat, no en queden més que els fonaments i algun tros de murada.
  • Castell i Muralles. Del castell no roman més que l'espai físic que ocupava i de les muralles trossos incorporats Als habitatges actuals.
  • Passeig del Calvari, amb Via Crucis del XVIII.
  • Ajuntament. 1901
  • Mercat d'Abastos. Integra la renaixentista torre de l'església vella. Com el seu nom indica, és la torre de la primitiva església de Betlem, sobre la que s'hi edificà el mercat, i que al seu torn havia estat edificada sobre la mesquita.
  • Ermita de Sant Gaietà. Del segle XVIII. En 2009 se la va rescatar de la ruïna en què es trobava.
  • Ermita de la Puríssima. La més antiga ermita de la població. 1725 i 1751.
  • Jardins de Fontenay, amb el monument a la Festa (de Moros i Cristians)
  • Els Pontets. Sens dubte els més coneguts són els Qanats del Barranc de la Rambla, d'alt valor arqueològic i etnològic que demostren, en definitiva, l'escassetat d'aigua d'aquestes terres.
  • La Fàbrica Gran. Fàbrica de Catifes Hijo de Agusto Mas, S.L. La primera fàbrica de catifes de l'Estat, fundada el 1823.
  • Complex de la Fàbrica Alfombras Imperial.  És la principal fàbrica de catifes de l'Estat des de la dècada de 1940. El seu interior encara té una gran quantitat de telers de la segona industrialització. A més el complex allotjava el barri dels obrers de la fàbrica.
  • Alfombras Universal. Es tracta d'un edifici dels anys 40 amb una gran quantitat d'edificis annexes que ocupen quasi una illa.
  • Fàbrica de la Viuda. Finals de segle XIX amb annexos de la dècada de 1940. Actualment està pendent d'enderroc per construir edificis, una plaça interior i un aparcament.
  • Barris obrers. S'hi troben dos en la població. El primer ja esmentat de la fàbrica Alfombras Imperial. En tots dos casos es tracta d'un conjunt de cases d'una sola planta que ocupen diverses illes conformades en quadrícula.
  • Casa de les Persianes. Encara que quasi tot el món pensa que es tracta d'una construcció musulmana, en realitat és una fàbrica construïda amb estil neomudèjar per a la fabricació de persianes. Només es conserva la façana.
  • Les Escoles Noves. Antic llavador de la població. Va ser en la dècada de 1920 quan es reformà el vell llavador per a donar-li ús pedagògic
  • L'Hospital Antic. Segle XVIII. Restaurat en 1866.
  • Casa pairal dels Magro. Casa dels Magro. S'hi troba al carrer de la santíssima Trinitat.
  • Museu Arqueològic. Instal·lat en la coneguda com a Casa del Parc. Inicis del XX.
  • Museu de la Setmana Santa
  • Museu Contemporani d'Art i Ciència "Casa Museu Parc Nou"
  • Museu de la Festa


De les festes de la vila cal destacar la Setmana Santa i sobre tot els Moros i Cristians.

La Societat Unió Musical l'antiguitat de la qual es remunta a 1860 parla se la tradició musical crevillentina.


El rei de la gastronomia local és l'arròs en mondongo, però també l'arròs amb conill i caragols, la gatxamiga o la coca i el pa torrat en son dignes representants.


D'entre els crevillentins il·lustres esmentarem Jaume Joseph Cayetano Alfonso Juan (1783-1824), més conegut com a Jaume el Barbut o Jaume de la Serra, va ser un bandoler de principis de segle XIX. De menut treballava com a ramader, més tard, de guarda en unes vinyes a Catral, on va matar un home, la qual cosa li va obligar a fugir a les muntanyes. El seu territori eren les serres de Crevillent, la Pila i el Carxe, on va convertir-se en un heroi popular ja que, seguint el més romàntic estil dels roders "furtava als rics per donar als pobres". A la Guerra del Francès va lluitar contra els francesos, però després de la guerra tornà al seu estat de bandoler. Va ser detingut en 1824 i executat el 5 de juliol en la plaça de sant Domènec de Múrcia a través de la forca. Després, el seu cos va ser fregit i mutilat en diversos trossos que van anar a parar als llocs més importants havia actuat. El cap s'exposà en l'Ajuntament de Crevillent, el peu dret fou al Fondó de les Neus, l'esquerre a la presó de Jumella, un braç a Elx, i l'altre a Múrcia. Ha deixat rere seu una autèntica llegenda plasmada en dites populars, biografies, una obra teatral, un còmic, 'El peu fregit', i fins i tot una ruta senderista al Fondó de les Neus, en la Serra de Crevillent.





Cap comentari:

Publica un comentari