dimarts, 1 de maig de 2018

Algímia de la Baronia (El Camp de Morvedre)



També Algímia d'Alfara. El poble està situat al peu del Picaio de la Seca i del Picaio de Punta, i a la dreta del riu Palància. La seua situació depara paisatges d'interès com els pics del Picaio (347 metres), Rodeno (399 metres), el Puig de la Capitana (448) i l'Ombria (514) o la font del Brollador, que abasteix d'aigua potable a tot el terme. Menció especial mereix la Via Verda que, aprofitant el traçat dels antics ferrocarrils que portaven els minerals de la Serra Menera (Terol) des d'Ulls Negres a Sagunt, s'estén al llarg de 70 km., donant la possibilitat de gaudir de la natura, passejant o amb la bici, sense l'angoixa del trànsit. La Font del Comte, en plena serra Calderona, abasteix d'aigua potable la població.


Poblada des d'abans de la invasió àrab, com ho demostren les troballes de ceràmica ibera i de làpides amb inscripcions llatines en una vila tardoromana dels segles IV i V, la seua fundació és una alqueria musulmana, llengua de la qual procedeix el seu topònim: Al-gimios, "lloc de reunió, mesquita". Després de la conquesta cristiana passà a integrar-se, juntament amb Alfara i Torres Torres en la baronia de Torres Torres. En 1572 obtingué parròquia independent de la de Torres Torres, de la qual era annex. El 22 de setembre de 1609 es decretà l'expulsió de les 160 famílies de moriscs que vivien a les 56 cases que hi havia i Algímia quedà despoblada. Fins el 20 de juliol de 1611 no obtingué nova carta pobla, atorgada pel seu senyor, el comte de Villanueva, de la família dels Vallterra, tot i que està documentat que rebia pobladors cristians des del mateix moment de la despoblació.


Durant la Guerra de Successió, el baró de Torres Torres, Pere Vallterra, es va declarar partidari de l’Arxiduc Carles d’Àustria (1685-1740); és a dir, del bàndol maulet. La guerra, la derrota dels maulets i l’existència de nous impostos amb l’arribada dels borbons determinaren una època de penúria en el primer terç del segle. De fet, la construcció de l’ermita d’Algímia (un edifici amb dimensions reduïdes) es va prolongar des de 1708 fins 1713, degut a les penúries econòmiques que es travessaven i que impedien el finançament de la construcció.

A mitjan segle passat l'emigració cap als nuclis industrials, especialment la siderúrgica de Sagunt, marcà una fort baixada demogràfica.


Hi ha una incipient indústria familiar de prefabricats de formigó i alguns ingressos pel turisme rural, però l'economia local continua basant-se en l'agricultura de secà: garroferes, oliveres, ametlers i raïm, encara que els últims anys creix la de regadiu: tarongers i hortalisses, gràcies a l'obertura de nous pous i l'aportació de la Sèquia Major de Sagunt.

Patrimoni:
  • Església parroquial de Sant Vicent Ferrer. Si bé potser la seua construcció s'inicià al segle XVI, la seua fesomia actual no és d'aquella època, sinó posterior, del segle XVIII.
  • Estació del ferrocarril de la CMSM .
  • Ermita dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats. Barroca. Construïda en la primera dècada del segle XVIII.
  • Són també destacables entre el patrimoni artístic de la localitat, les fonts públiques , amb empremtes clàssiques, tallades en pedra roja, i construïdes per Regiones Devastadas. Són d'una gran qualitat artesanal.



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada