La Vila Joiosa (La Marina Baixa)

El terme municipal compta amb 15 km de costa prou aïllada del seu entorn per les altes serres que l'envolten, com ara la d'Aitana, i una xarxa de barrancs i muntanyam baix. El riu Amadòrio travessa el municipi i abasteix l'embassament del mateix nom, construït en 1957. També podem visitar l'Olivera Grossa, arbre de més de 2.500 anys, un dels més antics del País Valencià. És la capital històrica i administrativa de la Marina Baixa.

L' origen de la ciutat, coneguda senzillament com La Vila, sembla remuntar-se a temps anteriors a la romanització: se sap que sota el casc urbà hi havia un assentament iber i que s'han trobat al terme necròpolis i objectes dels segle VI a IV aC. Sí que coneixem millor les importantíssimes necròpolis, les de major duració de la Península: la del Poble Nou i la de les Casetes, les dues amb tombes entre els s.VI a.C. i almenys el s.IV-V dC, utilitzades durant mil anys de manera ininterrompuda. En aquestes s’han trobat nombroses joies fenícies d’estil orientalitzant, entre les quals destaquen el collar del Poble Nou- i inclús objectes d’origen estrusc i egipci.

També s'hi han descobert restes arqueològiques del període romà --quan s'anomenava Alone o Alonis-- com la Torre d'Hèrcules, nom popular que rep un sepulcre de torre romana de l'Alt Imperi, part del port, deixalles d'un pont romà sobre el riu Amadòrio i dues termes que s'haurien aixecat en temps de Vespasià (9-79) per a commemorar la promoció del lloc a la categoria de municipium. Una tradició sens fonament pretén que dita torre siga la tomba de Sertori (122 aC-72aC), la qual cosa ve contradita pel tipus de monument, que és d'època imperial i datada possiblement dintre del segle II. En 1251 fou conquistada pels cristians, la necessitat dels quals d'assegurar aquesta zona front el poder d'Al Azraq (1208-1276), va fer que hi predominaren els assentaments col·lectius, tant de genets com de peons, amb doble extensió de terres per als primers que als segons. 

Amb tot, a penes si comptà amb repobladors, per la qual cosa la seua població va continuar, per molt de temps, sent majoritàriament musulmana. Després de l'aixecament i desfeta del cabdill musulmà Al Azraq, restà pràcticament despoblada. Amb la revolta dels musulmans castellans del 1264, s'hi produí la intervenció militar de Jaume I (1208-1276), que tingué com a conseqüència l'inici d'una repoblació catalano-aragonesa. El 8 de maig de 1300 Bernat de Sarrià (1266-1305) va concedir carta pobla per tal que hi hagués una localitat íntegrament cristiana ben fortificada en un país gairebé plenament musulmà.

En 1321 passà a mans de l'Infant Pere, duc de Ribagorça i canvià d'amo diferents vegades fins que el 1452 fou elevada a la categoria de Vila Reial. Durant les Germanies (1521) va prendre partit pels agermanats, en cara que més tard tornà a l'obediència del rei, el qual, i en agraïment, va mantenir els seus privilegis. Una llegenda compta que el 29 de juliol de 1538 es va produir un fort atac per part de pirates, que pogueren ser derrotats pels cristians, gràcies a una forta turmenta, atribuïda a santa Marta, que va destrossar la seua flota, ancorada en la desembocadura del riu Sella. 

Al llarg del XVI la Vila tingué un paper destacat en la defensa de la costa dels atacs dels pirates barbarescs, per la qual cosa Felip II (1527-1598) aixecà noves muralles, torres guaita i torres d'horta adossades a masies rurals. El 1600 comptava amb una població de 370 habitants, però després de l'expulsió morisca del 1609, es va veure molt minvada. En el XVIII, Cavanilles (1745-1804) donava un total de aproximadament 5.000 habitants. A partir de 1900 es detecta una important emigració cap al nord d'Àfrica que redueix importantment la població, però fou en la dècada dels setanta, i a causa del turisme, quan el creixement de la població fou notori. El 1911 Alfons XIII (1886-1941), va concedir-li el títol de ciutat.

La Vila ha tingut sempre una forta tradició marinera. La seua activitat pesquera està documentada des del segle XVI, i en ella s'ha basat gran part de la seua economia. Actualment, però, l'economia local se sustenta en el turisme. També hi ha les indústries de la xocolata.

Les cases de vius colors (segle XVIII), penjant sobre la Mediterrànea, el barri de l'Ermita, el carrer Costera de la Mar --amb la part millor conservada de la muralla-- i en general tot el casc antic està considerat conjunt historicoartístic. A més a més el patrimoni viler inclou:

• El pont sobre el riu Amadório. 1868
• L'antic molí fariner hidràulic de la Llobeta, datat cap al segle XVII i en funcionament fins a principis del segle XX.
• Església de l'Assumpció. D'estil gòtic català, construïda entre els segles XVI i XVIII.
• Museu Valor. Sobre la història de la xocolata.
• Vilamuseu. L'edifici coneerva la façana historicista del Col·legi Doctor Esquerdo, derruït en 2005 per ruïna. Alvar Esquerdo (1853-1921), fou un reconegut metge, natural de La Vila.
• Casa Museu La Barbera de l'Aragonès.
• Casa Badia del barri de sant Antoni
• Xalet de Centella. Principis del XX. Eclèctic, amb elements modernistes, clàssics i orientals.
• Creu de Pedra. D'origen romà, restaurada recentment.
• Antic Hospital de Pobres.
• Església de sant Antoni.
• Pou de Sant Vicent.
• Torre de l'Aguiló. Segle XVI. Va formar part del sistema de vigilància contra la pirateria.-
• Torres de Dalt, del Xarco (segle XVI), de Simeón, la Torreta (segle XV). Torres d'horta que formaven part del conjunt antipirateria i transmetien a l'interior els senyals que arribaven de la costa.
• Torre de Baix o de Xauxelles. Integrada en la cantonada d'un edifici actual.
• Torre de la Creu.
• Torre de Sant Josep. Monument funerari romà del segle II.
• Ciutat romana d'Allon. Una de les nou del País Valencià. Diferents panells al llarg de la ciutat informen de llocs i troballes importants.
• Pecíol Bou Ferrer. El major en excavació del Mediterrani.
• La Malladeta. Santuari iber en què a banda de la passejada amb impresionants vistes, es pot trobar la torre-estudi, segle XIX, i la Vila  del doctor José Maria Esquerdo i la Vila Giacomina principis del XX.
• Via Lucentina. Calçada romana del segle I.

Els plats típics més coneguts són la pebrereta, l'arròs al forn, la paella vilera i, un fum de receptes amb peix, que és la base de la seua gastronomia. Tant és així que s'hi celebren anualment diversos esdeveniments relacionats amb el peix, com ara la Mostra de Cuina Marinera.

Menció especial mereix també la xocolata, de què hi ha diverses fàbriques i un altre esdeveniment: la Xocolatíssima, esdeveniment dolç per antonomàsia en el panorama turístic, celebrat en el punt àlgid de la temporada estival.

L'apartat festiu se centra en els Moros i Cristians que inclouen una batalla naval la qual acaba amb el tradicional desembarco com a punt culminant de les festes.